Street photography y sus referentes

La Street Photography tiene cada vez más seguidores y en parte es gracias a la difusión que se hace de esta disciplina fotográfica en la actualidad a través de las redes sociales, esto es debido a que hoy en día todos llevamos una cámara en la mano, nuestro Smartphone. Pero, este estilo fotográfico tuvo sus principios que pasaron de la mano de grandes fotógrafos como Henri Cartier-Bresson, Vivian Maier o Garry Winogrand, que con su forma de tratar la imagen y su aproximación a lo cotidiano de las ciudades hicieron que esta disciplina se convirtiera poco a poco en una de las que más seguidores cuenta en la actualidad.

Una de las características fundamentales de la Street Photography es la inmediatez, totalmente necesaria para captar ese momento único e irrepetible. Lo inmediato supone la esencia de este estilo. Muchas veces gracias al azar, y casi siempre debido a la rapidez del fotógrafo, se generan imágenes que nos muestran la visión e historia del momento visto a través de sus ojos. La composición y la unión de los distintos elementos serán las que nos mostraran un mensaje extra en la imagen, porque con una sola foto se pueden contar historias verdaderamente complejas, y en cierta medida de eso trata la Street photography.

Existen tantas formas de tomar una imagen de Street o casi de cualquier disciplina fotográfica como personas que realizan la foto, y es que cada imagen habla por sí sola. Habla de la gente, de las calles o de los edificios que aparecen en ella, en definitiva, de atrapar esa instantánea que nos muestra una historia, que nos explica y nos habla de sus personajes y sus circunstancias. Y en esta disciplina fotográfica tenemos la suerte que la ciudad supone siempre una fuente inagotable de esas historias cotidianas.

Pero no se puede entender que es Street Photography sin echar una mirada al pasado y a los grandes maestros que sentaron las bases de esta disciplina. Escoger solo 7 referentes es difícil, porque la lista podría ser mucho más amplia, pero he intentado buscar a los más imprescindibles:

Henri Cartier-Bresson (1908-2004)

Considerado el padre del fotoperiodismo y uno de los fotógrafos más influyentes de la historia. Sus composiciones, su velocidad de encuadre y su teoría del instante decisivo, le valieron algunas de las imágenes más recordadas del pasado siglo.

Robert Frank (1924)

Robert Frank, es quizás el que mejor ha usado la imagen para contar una historia – una de las principales bases de la Street Photography -. Su trabajo “The Americans” y su forma de emplear los distintos elementos de las imágenes crean una tensión visual que intenta explicarnos su visión crítica de la sociedad norteamericana de posguerra a través de su mirada.

Robert Doisneau (1912-1994)

Doisneau aprendió a realizar sus fotografías ambientadas en el París de posguerra de forma autodidacta leyendo las instrucciones de las cajas de emulsión para revelar.  Muchas de sus fotografías son consideradas auténticos iconos del Street.

Vivian Maier (1926-2009)

Uno de los casos más curiosos de la historia de esta disciplina. Vivian Maier trabajó toda su vida como niñera, pero su pasión era la fotografía aunque nunca mostró sus fotos a nadie. La casualidad hizo que el 2007 debido a un impago de un guardamuebles parte de su trabajo salió a la luz, catapultando su fama como fotógrafa.

Eliott Erwitt (1928)

Presidente de la agencia Magnum en varias ocasiones, ha fotografiado momentos y personajes históricos. Sus fotografías callejeras buscan el momento decisivo, pero siempre buscando transmitirlo con ironía. Su serie “Dogs”, uno de sus grandes trabajos, explota la expresividad canina dándoles características humanas. Gracias a él muchas generaciones de fotógrafos han aprendido a reconocer el potencial de muchas de las escenas cotidianas.

Garry Winogrand (1928–1984)

Aunque a Winogrand no le gustaba el término de Street Photographer, no cabe duda que es uno de los referentes de la modalidad. Según sus propias palabras: “Cuando fotografío no pienso en imágenes. Cuando fotografío veo la vida.” Y eso es justo lo que hacía, fotografiar de forma compulsiva y muy cerca de la gente. Al revés que muchos otros grandes de esta disciplina, Winogrand no pasaba desapercibido por los personajes que aparecen en sus imágenes.

William Klein (1928)

Como Winogrand, no era de los que se ocultara al realizar una fotografía, cuando cogía la cámara se metía en la escena convirtiéndose en muchas ocasiones en un personaje más de su propia instantánea. Klein creía a pies juntillas la célebre sentencia de Robert Capa: “Si tu foto no es lo suficientemente buena, es que no estabas lo suficientemente cerca”.

Joan Colom (1921)

“Yo hago la calle” asegura Colom de su trabajo, y esa máxima se primordial en su trabajo, sobretodo en sus imágenes de los bajos fondos de su Barcelona. La gran mayoría de sus imágenes son tomadas de forma disimulada, escondiendo la cámara por debajo de la cintura, cosa que le permite acercarse a la acción como espectador, no como parte integrante de la misma, al revés que los anteriores grandes referentes, consiguiendo así una imagen más espontánea.

—————————————————————————————————————

Street photography i els seus referents

La Street Photography té cada cop més seguidors i en part és gràcies a la difusió que es fa d’aquesta disciplina fotogràfica a l’actualitat a través de les xarxes socials, això és a causa que avui dia tots portem una càmera a la mà, el nostre Smartphone. Però, aquest estil fotogràfic va tenir els seus principis que van passar de la mà de grans fotògrafs com Henri Cartier-Bresson, Vivian Maier o Garry Winogrand, que amb la seva forma de tractar la imatge i la seva aproximació a tot ho quotidià de les ciutats van fer que aquesta disciplina es convertís a poc a poc en una de les que més seguidors compte en l’actualitat.

Una de les característiques fonamentals de la Street Photography és la immediatesa, totalment necessària per captar aquest moment únic i irrepetible. L’immediat suposa l’essència d’aquest estil. Moltes vegades gràcies a l’atzar, i gairebé sempre a causa de la velocitat del fotògraf, es generen imatges que ens mostren la visió i història del moment vist a través dels seus ulls. La composició i la unió dels diferents elements seran les que ens mostressin un missatge extra a la imatge, perquè amb una sola foto es poden explicar històries veritablement complexes, i en certa mesura d’això tracta la Street photography.

Existeixen tantes formes de prendre una imatge de Street o gairebé de qualsevol disciplina fotogràfica com persones que realitzen la foto, i és que cada imatge parla per si mateixa. Parla de la gent, dels carrers o dels edificis que apareixen a ella, en definitiva, d’atrapar aquesta instantània que ens mostra una història, que ens explica i ens parla dels seus personatges i les seves circumstàncies. I en aquesta disciplina fotogràfica tenim la sort que la ciutat suposa sempre una font inesgotable d’aquestes històries quotidianes.

Però no es pot entendre que és Street Photography sense fer una mirada al passat i als grans mestres que van crear les bases d’aquesta disciplina. Escollir només 7 referents és difícil, perquè la llista podria ser molt més àmplia, però he intentat buscar als més imprescindibles:

Henri Cartier-Bresson (1908-2004)
Considerat el pare del fotoperiodisme i un dels fotògrafs més influents de la història. Les seves composicions, la seva velocitat d’enquadrament i la seva teoria de l’instant decisiu, li van valer algunes de les imatges més recordades del passat segle.

Robert Frank (1924)
Robert Frank, és potser el que millor ha usat la imatge per explicar una història – una de les principals bases de la Street Photography -. El seu treball “The Americans” i la seva forma d’emprar els diferents elements de les imatges creen una tensió visual que intenta explicar-nos la seva visió crítica de la societat nord-americana de postguerra a través de la seva mirada.

Robert Doisneau (1912-1994)
Doisneau va aprendre a realitzar les seves fotografies ambientades en el París de postguerra de forma autodidacta llegint les instruccions de les caixes d’emulsió per revelar. Moltes de les seves fotografies són considerades autèntiques icones del Street.

Vivian Maier (1926-2009)
Un dels casos més curiosos de la història d’aquesta disciplina. Vivian Maier va treballar tota la seva vida com a mainadera, però la seva passió era la fotografia encara que mai va mostrar les seves fotos a ningú. La casualitat va fer que el 2007 a causa d’un impagament d’un guardamobles part del seu treball va sortir a la llum, catapultant la seva fama com a fotògrafa.

Eliott Erwitt (1928)
President de l’agència Magnum en diverses ocasions, ha fotografiat moments i personatges històrics. Les seves fotografies de carrer busquen el moment decisiu, però sempre buscant transmetre-ho amb ironia. La seva sèrie “Dogs”, un dels seus grans treballs, explota l’expressivitat canina donant-los característiques humanes. Gràcies a ell moltes generacions de fotògrafs han après a reconèixer el potencial de moltes de les escenes quotidianes.

Garry Winogrand (1928–1984)
Encara que a Winogrand no li agradava el terme Street Photographer, no hi ha dubte que és un dels referents de la modalitat. Segons les seves pròpies paraules: “Quan fotografio no penso en imatges. Quan fotografio veig la vida.” I això és just el que feia, fotografiar de forma compulsiva i molt prop de la gent. A l’inrevés que molts d’altres grans d’aquesta disciplina, Winogrand no passava desapercebut pels personatges que apareixen en les seves imatges.

William Klein (1928)
Com Winogrand, no era dels que s’ocultés al fer una fotografia, quan agafava la càmera es ficava a l’escena convertint-se en moltes ocasions en un personatge més de la seva pròpia instantània. Klein creia a ulls clucs la cèlebre sentència de Robert Capa: “Si la teva foto no és prou bona, és que no estaves prou a prop”.

Joan Colom (1921)
“Jo faig el carrer” assegura Colom del seu treball, i aquesta màxima es primordial en el seu treball, sobretot en les seves imatges dels baixos fons de la seva Barcelona. La gran majoria de les seves imatges són preses de forma dissimulada, amagant la càmera per sota de la cintura, cosa que li permet apropar-se a l’acció com a espectador, no com parteix integrant de la mateixa, a l’inrevés que els anteriors grans referents, aconseguint així una imatge més espontània.